Aquest és el vídeo que familiars i amics de la meva mare li hem fet per celebrar els seus 65 anys. Unes quantes nits anant a dormir tard i la complicitat de tots els que surten. I a més a més, he tret prou material com per a fer una versió dels fets diferents.

El 9 de gener de 2009 va ser el dia de la tornada oficial dels KOP als escenaris. I allà vam enregistrar aquest videoclip, com a testimoni d’una nit màgica on va quedar clar que tot és possible i res està perdut.

Avui he estat lluitant amb la meva dentadura, ja que els dos queixals de llet no han deixat de fer-me la guitza des del moment en que vaig descobrir la seva condició d’eterns Peter Pans. Va ser com automàtic. D’un dia per l’altre es va comernçar a moure l’esquerra, i al cap d’unes setmanes el dret. Sempre l’esquerra ha estat més avançada, fins i tot en temes de emancipació odontològica.

Ara be: fa uns minuts m’he arrancat el queixal dret. És el que més es movia i més em molestava. El primer mos després de l’aconteixement ha estat satisfactori del tot. Sembla que amb la desaparició de la part més caduca de mi he guanyat en qualitat de vida. Aixó em porta ha pensar en que, durant la nostra infància (de ma germana i jo), gaudiem després del mal tràngol de perdre una dent, de la visita dels “angelets”. Si. Tal com sona.
I no és que a casa fossim religiosos, simplement que li deien així. Al cap i a la fi tampoc hem estat mai monàrquics i be que per Nadal venen els Reis (d’Orient, és clar).
Un cop aclarit aquest punt, crec que és lògic reclamar la possibilitat de recuperar la tradició, que en el meu cas va quedar pendent, de posar el queixal sota el coixí i així trobar demà una moneda o bitllet a sota. De part dels “angelets”.

La meva proposta no ha estat gaire ben rebuda, ni per la meva dona, ni pels meus pares, que consideren que ja van complir amb la resta de la meva dentadura, i per tant no els pertoca deixar-me ni cinc.

Jo per altra banda crec que tinc el dret, i encara tenen sort que no els demani interessos de 30 anys.

Sempre havia estat darrera un escriptori en una cambra gris i fosca, il·luminada només per la bombeta d’un flexo que es sostenia sobre un grapat de papers i informes. Allà, rera el seu amagatall, havia dissenyat el gran conflicte, el que des de feia quasi quaranta anys portava preparant. Per a ell la seva feina s’assemblava més a la de un gran poeta que no a la d’un estratega o burócrata. Un poeta que combinava les inquietuts i enveges amb els sentiments més arrelats en l’home. Una mena d’alquimista dels nostres dies, un mag capaç de despertar les més grans pasions i els més devastadors odis.

La gent no reconeixia el seu art, però poques persones al món podien dedicar-se a una feina així i regir-hi. Per ser un especialista en crispació, avaricia, enveja i despit s’havia de tenir un do. Un do natural que només ell i algú altre al món tenien, i n’era conscient.

Malgrat molts països i corporacions s’havien aprofitat del seu saber fer ell gaudia especialment quan treballava pel gran amo. Un client sense cap escrùpol que sempre el sorprenia per ho enrevassat que podia arribar a ser. I aquell dia no seria una excepció:

Després de presentar-se al seu despatx, acompanyat d’un superintendent, el client li va sugerir d’abandonar les instal·lacions per accedir a on s’estava formant a un nou equip, un equip amb les més noves tecnologies, que ell hauria de dirigir, on podria desenvolupar el seu art fins a les darreres conseqüències. Seria el més gran encàrreg que mai havia rebut i el seu pla, el gran conflicte, seria per a fi una realitat. El va seduir. Va acceptar sense pensar-s’ho, sempre el sorprenien, i aquest cop no tenia per que ser diferent, sempre gaudia amb aquell client, i malgrat  treballar fora del seu despatx no li agradava, la possibilitat de dirigir un equip per culminar la seva obra el feia sentir extranyament excitat.