Sempre havia estat darrera un escriptori en una cambra gris i fosca, il·luminada només per la bombeta d’un flexo que es sostenia sobre un grapat de papers i informes. Allà, rera el seu amagatall, havia dissenyat el gran conflicte, el que des de feia quasi quaranta anys portava preparant. Per a ell la seva feina s’assemblava més a la de un gran poeta que no a la d’un estratega o burócrata. Un poeta que combinava les inquietuts i enveges amb els sentiments més arrelats en l’home. Una mena d’alquimista dels nostres dies, un mag capaç de despertar les més grans pasions i els més devastadors odis.

La gent no reconeixia el seu art, però poques persones al món podien dedicar-se a una feina així i regir-hi. Per ser un especialista en crispació, avaricia, enveja i despit s’havia de tenir un do. Un do natural que només ell i algú altre al món tenien, i n’era conscient.

Malgrat molts països i corporacions s’havien aprofitat del seu saber fer ell gaudia especialment quan treballava pel gran amo. Un client sense cap escrùpol que sempre el sorprenia per ho enrevassat que podia arribar a ser. I aquell dia no seria una excepció:

Després de presentar-se al seu despatx, acompanyat d’un superintendent, el client li va sugerir d’abandonar les instal·lacions per accedir a on s’estava formant a un nou equip, un equip amb les més noves tecnologies, que ell hauria de dirigir, on podria desenvolupar el seu art fins a les darreres conseqüències. Seria el més gran encàrreg que mai havia rebut i el seu pla, el gran conflicte, seria per a fi una realitat. El va seduir. Va acceptar sense pensar-s’ho, sempre el sorprenien, i aquest cop no tenia per que ser diferent, sempre gaudia amb aquell client, i malgrat  treballar fora del seu despatx no li agradava, la possibilitat de dirigir un equip per culminar la seva obra el feia sentir extranyament excitat.